La nostra història comença fa molt de temps amb la constatació profunda que un Rubí diferent era possible. La constatació que érem capaces, no tan sols de veure allò que ens mancava, si no de reimaginar i reconstruir la vila que ens veia viure i créixer.
I amb aquesta fe en la ciutat que estimem, amb la confiança i l’estima per aquelles que li donem vida, als carrers, a les entitats, ens vam embarcar un dia en la política, participant d’assemblees, formant-nos. Parlant i escoltant, escoltant molt. Construint un discurs que, des de la crítica a la passivitat i al conformisme, evocava a la construcció d’alternatives.
I un dia vam fer el pas, i alguna gent ens va cedir la seva confiança, però sobretot la seva esperança. Vam entrar a la institució amb una motxilla plena de responsabilitats, amb l’encàrrec clar de ser, per sobre de tot, dignes. Amb un mandat per aprofitar l’oportunitat de materialitzar la confiança i l’esperança cedides. Ara estàvem a l’altra banda de la plaça, a la institució. Ara teníem la capacitat de confrontar i contrastar projectes, i sobretot de dialogar.
En aquest primer any dins la institució, l’Alternativa d’Unitat Popular (AUP) hem intentat mantenir la mirada neta, i hem intentat aportar el nostre bagatge, traslladar i donar veu, en la mesura del possible, a les lluites i anhels en què havíem crescut políticament, sense renunciar a res, però sempre des de la responsabilitat d’intentar aportar valor al projecte col·lectiu que entenem que és la ciutat, Rubí. Una mirada que creiem bàsic que sigui d’ampli recorregut, de llarg termini. Vam topar, però, amb la política d’autoreferència, la de la immediatesa, la de la poca planificació. Una política que tem la crítica però sobretot l’autocrítica, que prioritza l’efectisme immediat a la resolució planificada. I en la que sovint el nivell humà i el respecte són menyspreats sense miraments i la desídia aplaudida amb hipocresia permissiva.
Lluitar contra el fum, no deixar-se portar per l’endogàmia que justifica prioritzar l’efectisme immediat. Des de la voluntat de diàleg, valent però noble, hem intentat no defugir, no amagar-nos en el moment o l’oportunitat. Des del primer moment vam tenir clar que no veníem a guanyar punts, a figurar; veníem a aportar, a sumar, a mantenir l’equilibri entre la lògica de la quotidianitat i la lògica d’una institució que funciona, massa sovint, mirant-se el melic, i que s’oblida que existeix única i exclusivament perquè representa. Una institució que no és sobirana perquè no rendeix comptes a una ciutadania a la qual, massa vegades, prefereix adormida i submisa.
En aquest any hem fet denúncia, hem estat crítics però sempre constructius: mai hem denunciat o criticat sense oferir una alternativa. Ens hem esforçat molt per treballar (sobretot treballar) propositivament. Des de l’inici vam abandonar la zona de confort, vam apostar per donar confiança a un nou equip de govern. Vam aportar matisos al pressupost, però sobretot vam intentar traslladar un missatge: existeix una altra manera de fer política, una política valenta, una política de diàleg sincer, de voluntat d’acord, però transformadora. Una política que posa el projecte col·lectiu per damunt dels interessos corporativistes. I vam decidir donar un sí als pressupostos i per tant la nostra confiança…
… i en aquest sentit, el temps no sembla avalar la nostra decisió. A poc a poc, hem anat observant vacil·lacions en el nou suposat tarannà de l’equip de govern. A poc a poc hem anat veient com les promeses s’esfumaven. Política de por, de frontisme i de bloqueig.
En el ple municipal cada vegada queda menys il·lusió i més tacticisme. Les mirades es desvien dels ulls de les persones al vot que subjecta… Nosaltres no renunciem al somni, seguim conscients que la nostra motxilla esta plena de responsabilitats i d’il·lusió col·lectiva.
I en aquest any, que a vegades ens ha semblat una dècada, hem tingut la sort d’acompanyar-nos dels imprescindibles, d’ aquelles persones que han participat de les assemblees. Persones que en algun moment ens han confiat part de la seva lluita o la seva reivindicació. Que ens han demanat ser mans, o boca del seu missatge. Vosaltres doneu el sentit al què fem dins la institució, ens fixeu a terra i permeteu que no ens perdem en la paròdia de l’autoreferència i la manca d’autocrítica.
En aquest viatge hem tingut la sort de comptar amb referents, aquells que vau estar en el camí en el que ens trobem nosaltres ara, i que ens heu donat la guia per sobreviure. Falet, Vicenç, Ivan, Jordi, Agustí. Gràcies per deixar-nos el llegat de la vostra experiència, esperem ser dignes i sumar el nostre bagatge al projecte col·lectiu que construïm dia a dia.
Per acabar, una ultima reflexió: no som polítics i no pensem com polítics. Vam arribar del carrer i el carrer ens espera. Som molt conscients que tenim aquesta oportunitat per incidir de manera directa, per sumar. Intentarem ser dignes, mantenir la mirada d’aquell que té poc a guanyar i molt a perdre. Perquè, al cap i a la fi, la ciutat que tindrem és la que entre totes ens atrevim a somiar, i renunciar al somni és conformar-se i deixar que altres decideixin el nostre futur.
Seguim!
Grup municipal de l’AUP: Aitor Sánchez, Jordi Muntan, Mireia Gascon