El 2007 comença el que algunes van anomenar final de la «bombolla immobiliària». El mercat immobiliari havia registrat un constant i continuat augment de demanda des de 1999. L’Estat espanyol, amb una cultura molt arrelada respecte la propietat de la vivenda i, per un tipus d’interès baix, es va entregar en cos i ànima a la compra d’habitatge. La cultura del «pelotazo», la inversió de fàcil retorn i al mateix temps la mercantilització d’un dret. Mercantilització que gradualment conduiria a l’expulsió efectiva d’un percentatge de la població.
El «pelotazo» ens ha deixat marques molt visibles a la ciutat: promocions sense acabar, solars, habitatges buits. Problemes socials i de convivència, drames humans quotidians. Però també ens deixen un nou paradigma de mercat. Una marca no tan evident però de conseqüències ben tangibles en el nostre dia a dia. Com a conseqüència de la “regularització” del mercat, les entitats bancàries van passar a controlar un gran percentatge de l’oferta immobiliària. Aquest control de l’oferta és un avantatge important en un mercat desregularitzat com és el de l’habitatge. Un avantatge que facilita la propietat immobiliària no com a bé d’ús sinó com a actiu especulatiu.
A qui i com afecta aquesta situació a Rubí? Aquesta situació afecta al global de la població, no tan sols a les classes més desafavorides (en aquest cas el greuge és evident, posant-les en situació de més vulnerabilitat).
Aquest control de l’estoc immobiliari facilita, per exemple, la manca i diversitat d’oferta efectiva de lloguer. A Rubí tenim una oferta de lloguer minsa, incapaç d’assumir la demanda, facilitant l’escalada de preus, que arriben a ser, en masses ocasions, desproporcionats.
Cal, per tant, una política activa sobre l’habitatge i en conseqüència cal que l’Ajuntament prengui mesures: mesures que té a l’abast, mesures que només depenen de la seva voluntat i determinació política. Tenim, com Ajuntament, eines, algunes ja iniciades però no activades, altres encara per treballar. Però cal la valentia per començar a executar.
Els grans tenidors tenen un control efectiu sobre el mercat: si no podem regular el mercat, per tal de garantir l’accés a l’habitatge, podem facilitar la mobilització dels actius i l’accés mitjançant pressió impositiva o coactiva, obligant a alliberar-los al mercat i facilitant com a mínim una baixada del preu del lloguer.
Del total dels 53.553 milions amb els que vam “rescatar” la banca, ara mateix el principal gran tenidor d’habitatge, només n’hem recuperat un 5%.
