Més enllà de les polèmiques que han succeït la política rubinenca dels últims mesos, voldríem destacar que aquest mandat ha comportat un principi de canvi. Canvi de paradigma en relació a la visió de la nostra administració respecte al col·lectiu de persones amb diversitat funcional. L’Ajuntament de Rubí ha iniciat un viatge, un recorregut. S’ha canviat la mirada cap a un col·lectiu i a una realitat. Una mirada que fins ara, i de manera més o menys matussera o encertada, s’ha centrat en el curt plaç i en allò que mancava a la persona. Una mirada paternalista, protectora i també segregadora, que ha cronificat la situació de dependència de les persones amb diversitat funcional. Les poques polítiques o accions que històricament des de l’Ajuntament de Rubí s’han anat realitzant han entrat dins d’aquesta lògica de la protecció. Una lògica que legitima i perpetua un esquema de jerarquització; ens hem encarregat de “cuidar” a les persones d’aquest col·lectiu però no de dotar-les d’eines per al seu empoderament, per fer possible la presa de decisions i assumpció de responsabilitats per si mateixes, i de potenciar la seva realització personal.
La lògica assistencial no és patrimoni únic dels governs d’aquesta ciutat. Aquesta lògica va fortament lligada al concepte de “discapacitat”, que es tradueix en la nostra quotidianitat en el concepte: “pobret”. Aquest pobret que, partint de la més absoluta bona fe, cau com una llosa en aquell que la rep. Un pobret, un discapacitat, que centra la definició de la persona en allò que no pot fer, que la defineix per la mancança. El llenguatge ens condiciona i ens defineix, ens segrega en un horitzó parcial determinat per la mancança i no per la potencialitat.
Assistencialisme i discapacitat van ser conceptes que durant molt temps van regir tan polítiques com pràctiques professionals. El concepte discapacitat precedit pel concepte “subnormal”, un concepte que ara mateix ens sona atroç, així com moltes de les pràctiques associades a la manera de tractar al col·lectiu. En aquest viatge lingüístic i conceptual l’assistencialisme va significar un avenç importantíssim. Les persones que durant massa temps eren amagades i apartades, inclús dins de la pròpia llar, començaven a trobar espais de relació. I es comença a treballar amb el col·lectiu, creant espais i formant professionals; accions que poc a poc fan evolucionar la nostra percepció del col·lectiu. Una evolució que no sempre ha resultat senzilla per la por a garantir la protecció d’aquelles que percebem com a vulnerables però al mateix temps deixa’ls-hi espai per créixer.
En aquests dos anys de mandat hem observat amb satisfacció com el nostre ajuntament iniciava aquest viatge. Un viatge que comença en el llenguatge, en la manifesta voluntat de visualitzar i dotar d’espai públic i polític el col·lectiu (festa de la diversitat funcional, presència del col·lectiu en el discurs polític, adaptacions a la Festa Major i cavalcada de reis, oficina de la diversitat funcional ..) que comença a materialitzar-se dins del projecte de Finca Font del Ferro i l’intent d’impulsar el que hauria d’esdevenir un recurs de referència tant local com comarcal. Un recurs extraordinari, amb una potencialitat brutal per a transformar no tan sols la vida de les persones amb diversitat funcional sinó també la nostra mirada i percepció de la diversitat. Però encara cal consolidar les passes i l’aposta. Cal materialitzar el compromís d’ampliació de l’Escola Especial de Ca n’Oriol. Compromís ineludible per tal de dignificar i potenciar la tasca que durant els últims anys l’escola ha realitzat. Ampliació imprescindible més enllà d’experiències com la compartida amb el col·legi Teresa Altet. Cal acompanyar i posar en valor la tasca d’entitats com APDIR, entitats que esdevindran fonamentals en la xarxa que incipientment s’està teixint a la ciutat. Xarxa que inclou l’impagable labor d’Horitzó o recentment l’escola de futbol de Can Mir amb l’esport com a mitjà de relació i integració, o l’associació Estel i el seu treball en el lleure.
El viatge a la màxima integració, el viatge de la normalització i empoderament del col·lectiu de persones amb diversitat funcional. Un viatge compartit, de creació de xarxa i de sinergies. Un viatge en el que l’Ajuntament ha de ser protagonista i assumir el lideratge. Un lideratge que asseguri continuïtat al projecte pedagògic i d’inserció laboral de Font del Ferro. Continuïtat en forma de contractació de personal format i habilitat per desenvolupar diferents tasques dins l’administració (treball de suport administratiu, de consergeria, deixalleria, zones blaves o pàrquings públics). L’Ajuntament de Rubí és, juntament amb l’empresa B-Braun, el principal agent demandant de treball de la ciutat. Creiem que l’Ajuntament hauria d’assumir aquesta mirada qualificadora cap a aquest col·lectiu històricament apartat de la població, demostrar des de l’exemple el compromís.
Finalment, cal treballar per assolir una ciutat accessible per a tothom normalitzant l’accessibilitat. Entenent aquesta no com a patrimoni d’un col·lectiu concret sinó assumint que tothom en algun moment del nostre viatge vital viurem situacions de dificultat motriu (un cotxet de nadó, un carro de la compra, quan ens fem grans…). Assumir que viure en una ciutat accessible no és una concessió a ningú. És un deure de l’administració. Cal aprofundir en l’accessibilitat de l’espai públic per a totes, sent els parcs infantils equipats amb gronxadors adaptats un primer element però no l’últim en el repte de fer una ciutat per a tothom.
Aquesta ciutat ha iniciat un viatge, un viatge que desitgem i esperem que no tingui retorn.
