El proper 1 d’octubre la població catalana serà interpel·lada. Una interpel·lació directa, clara i individual que ens obligarà a prendre partit al voltant d’una pregunta diàfana, binària. El referèndum ens interpel·la a totes: independentistes, partidaris de l’statu quo, nostàlgics del règim, federalistes (si és que en queden) i fins i tot àcrates. Cada persona resident al territori tindrà l’oportunitat de respondre i construir amb la seva opció el futur col·lectiu de la nostra comunitat.
Una interpel·lació que té tres claus, tres eixos sobre els quals articular la nostra resposta:
Clau nacional: el procés que des de fa anys viu el nostre poble no es genera de manera espontània. Hi ha un camí que ha estat llarg, feixuc i difícil, que ens ha portat a sobreviure clandestinament durant el franquisme, excloent el catalanisme de la vida pública, relegant-lo a l’àmbit privat i mantenint-lo de manera valenta (des d’aquí, tot el respecte per aquelles que no vàreu defallir mantenint la il·lusió i la identitat).
Un cop mort el dictador, passat el miratge de la recuperació, el catalanisme transità en un espai que va anar d’allò testimonial a la intranscendència. L’Espanya en reconstrucció semblava reservar un espai per Catalunya durant la transició, que passà per enterrar l’anhel nacional a canvi d’un desenvolupament lingüístic i cultural dins del marc autonòmic. Però això tenia un topall: la identitat nacional catalana tenia encaix dins d’Espanya només com a expressió folklòrica i complementària de una realitat homogeneïtzadora castellana.
El nou independentisme neix en el xoc amb el topall i el fracàs, per acció o omissió, d’un projecte espanyol renascut en una transició subordinada que no va fer net ni políticament ni social amb aquells que percebien Països Catalans, Euskadi i Galícia com a subjectes subordinats i fins i tot anacrònics. La sentència de l’Estatut, fruit de la campanya del PP i la complicitat del PSOE, és la prova que el projecte espanyol manté una visió colonial de les perifèries .
En aquesta situació, els qui no ens hem sentit lligats emocionalment a la identitat espanyola, aquells que no ens hem sentit part del seu projecte nacional, els qui hem viscut la nostre catalanitat com un signe d’identificació… observem avui com la correlació legítima de forces està lleugerament al nostre favor. Actualment, tenim una majoritària representació política al Parlament favorable a la independència i és, per tant, totalment legítim emprendre aquest pas.
Clau democràtica. La democràcia és una forma d’organització social amb què bona part d’aquest país ha crescut. Des de ben petits som imbuïts pels valors democràtics. El repte que ens planteja el referèndum es un repte democràtic, i com a demòcrates hem de ser capaces de gestionar-lo.
L’única sortida viable a les diferències són el diàleg, la discussió, l’exposició d’arguments. Com a demòcrates no podem amagar-nos darrere el tecnicisme o el possibilisme jurídic. La situació que viu Catalunya és una disjuntiva política i només des de la política es pot resoldre. Però no una política acotada als despatxos i als interessos dels poderosos, sinó una política de veritat, una democràcia exercida i viscuda als carrers, al mercat, al parc o a la porta de l’escola. Potser aquest es un dels elements que fan por a alguns, i no tant la possible secessió. Potser tenen por d’una ciutadania que recuperi el valor del debat com a gestador d’opinió, que no delega ni regala l’espai d’incidència i de decisió. La por dels quadres a perdre la seva posició de tutela d’un poble prou madur per decidir el seu futur
El referèndum ens interpel·la democràticament, tant als partidaris del Sí com als del No. Els del SÍ ja hem guanyat: hem sortit de l’armari, hem explicat les nostres raons i hem demostrat que podem somiar. El silenci dels partidaris del NO els condemna. Renunciar a enumerar les seves raons és regalar el relat. Significa assumir que el projecte nacional espanyol està esgotat, assumir el “ordeno y mando”, assumir la derrota. Significa, per tant, que hem guanyat no un referèndum, sinó el futur.
Clau de trencament. El procés d’autodeterminació suposa l’oportunitat, no només pel Principat i els Països Catalans sinó per la resta de pobles de l’Estat espanyol, de recuperar allò iniciat i no finalitzat en la transició: recuperar institucionalment, social i política els valors republicans. Tenim l’oportunitat de tancar definitivament el franquisme.
El procés català té la particularitat essencial de ser un procés transversal, però sobretot popular. Un moviment de base que implica una correlació de forces molt determinada. Aquesta vegada no estem determinats a una elit concreta, aquesta vegada estem construint en comú una nova realitat. La independència de Catalunya pot ser la peça que trenqui el candau del 78. Podem ser els que enterrem el “atado y bien atado”. Tenim l’oportunitat de construir un nou pacte social. No siguem porucs i no regalem l’iniciativa, som la generació mes preparada, i tenim una oportunitat. Podem reiniciar les nostres condicions de vida i incidir en el nostre futur. Podem ser protagonistes i no observadors, podem…
El dia 1 d’octubre votarem. Votarem perquè som la Catalunya cíclicament bombardejada, la que va plorar Durruti, la de Salvador Seguí, la del president Companys. Perquè som la Catalunya que mai més serà submisa, que mai més tornara a jugar al peix al cove per ser venuda. La Catalunya que ja no vol ser ni puta ni Ramoneta. Perquè som la Catalunya plural i treballadora, aquella que va intentar ofegar el pujolisme. Som la Catalunya que ha resistit a les retallades i al 3%. I que vol ser lliure.