I després de la crisi sanitària, l’educativa

Opinió. Eulàlia Formiguera Vila. Sociòloga, tècnica d’educació i membre de l’AUP.

Apunten les persones expertes que després de la crisi sanitària en vindrà una d’educativa. El confinament, que encara vivim fruit de la pandèmia de la Covid-19, deixarà sense escola més d’un milió d’alumnes a Catalunya durant uns sis mesos. Segurament el 13 de març va ser el darrer dia d’un curs que potser no es podrà acabar de manera presencial i, en cas de poder tornar a les classes abans del juny, no serà en situació de normalitat. I després vindrà l’aturada de l’estiu que en el nostre país és especialment llarga: 12 setmanes, 3 mesos.

Una aturada d’aquesta magnitud no afecta a tothom per igual: un sistema educatiu que des d’un primer moment va ser desigual en la resposta. A un extrem, centres demanant connectivitat 6 hores al dia i oferint una rèplica virtual de les classes presencials. A l’altre extrem, centres desbordats per una situació que en primer lloc passava per col·laborar en el repartiment de les targetes menjador. I enmig una immensa escala de grisos. La mateixa diversitat dins les llars: famílies desplegant una autèntica tasca de substitució escolar i famílies sense dispositius i connectivitat per entrar en contacte amb una escola que s’ha hagut de virtualitzar en poques setmanes.

I davant d’aquest panorama, què fem? Són múltiples les iniciatives locals que, com ha passat en l’àmbit sanitari i social, han decidit tirar pel dret i han desplegat recursos per arribar allà on l’administració competent no arriba o ho farà tard i de forma feixuga. Un altre cop, s’imposa la proximitat: promoció d’obertura de wifis en edificis de pisos durant certes franges horàries, recollida i posada a punt d’ordinadors o tauletes per donar-los a alumnes sense aquest recurs, contractació de paquets de connectivitat, etc. Tot això per acabar un curs que requereix, ara més que mai, l’atenció individualitzada dels infants i joves tot adaptant-se a les seves circumstàncies.

I quan acabi el curs, el paper dels municipis serà clau: tres mesos on moltes famílies hauran de treballar, no podran “sortir” de vacances i algunes tindran moltes dificultats econòmiques. Si lamentablement en termes estrictament escolars el confinament ens ha agafat amb el pas canviat, que no ens passi amb l’estiu ara que tenim un cert marge per organitzar-lo. Es parla que sigui enriquit: amb activitats a l’aire lliure, lúdiques, però afegint un plus d’intencionalitat educativa. A part d’assumir el cost que tindrà aquest pla (moltes activitats hauran de ser gratuïtes i sobretot assegurant la cobertura dels col·lectius més vulnerables), és clau el model de governança: és evident que haurà de partir d’un lideratge clar de l’Ajuntament i plantejar un treball en xarxa amb els diversos agents socioeducatius de la ciutat (escoles i instituts, AFA, esplais i caus, entitats, empreses del sector, etc.) i també com a oportunitat estratègica, es pot considerar que aquest estiu l’esport i la cultura hauran d’estar especialment al servei de l’educació. Activitats de petit format, de tot tipus, a tots els barris, exprimint al màxim tots els recursos (es pot valorar el voluntariat com a reforç en casos concrets), posant a disposició els equipaments i l’entorn.

És en aquest moment que el sentit de què és una ciutat educadora (o una ciutat amiga de la infància) s’ha de fer efectiu. Si la crisi del 2008, amb les retallades que la van succeir, van debilitar el sistema educatiu en termes d’equitat, treballem a partir d’ara perquè això no torni a passar i no aprofundim les desigualtats educatives ja existents. El repte no és senzill: cal planificar amb un elevat grau d’incertesa (encara no sabem quan i com es farà el desconfinament). No obstant, les dificultats no ens han de paralitzar: no hi ha alternativa, cal actuar de forma contundent i clara.