Opinió d’Arcadi Bassegoda Clos, membre de l’AUP
Sentíem a la radio aquests dies un anunci d’una d’aquestes empreses d’alarmes que fa anys ens advertien que podíem ser assaltats mentre dormíem per una banda organitzada d’ex paramilitars que cobejaven la nostra tele plana o les arracades d’or de quan es va casar la iaia però que ara ens informen que la nostra segona residència (es veu que tothom en té…) pot ser «okupada», com la d’uns tal Garcia de la mateixa urbanització que després van estar 2 anys sense poder anar a fer barbacoes. El mateix dia, als telenotícies d’una cadena generalista explicaven la historia «es-pe-luz-nan-te» d’una família «okupa» en un barri de cases aparellades que tenia atemorit i amenaçat tot el veïnat; ho acompanyaven després d’un reportatge sobre l’augment de les ocupacions d’habitatges a Espanya des de 2008 i el drama judicial que això suposava per als pobres propietaris i ho amanien finalment amb una entrevista al propietari d’una d’aquestes empreses que es dediquen a demanar «amablement» als okupes que marxin a base d’exhibir músculs de gimnàs i tatuatges amb pollastres, que afirmava que calia canviar la llei perquè ells poguessin actuar de manera més contundent (encara).
L’objectiu d’aquesta ofensiva mediàtica per convertir l’okupació en un «problema social» és criminalitzar-la en un context de crisi econòmica, agreujada per la pandèmia, que farà que – a curt i mitjà termini- molta gent que ha perdut o perdrà la feina es vegi desnonada de la seva llar i no tingui cap més alternativa que ocupar un habitatge per viure-hi. Per tant, es pretén justificar una modificació legal prèvia – que la fiscalia del gobierno más progresista de la historia ja ha dit que estudiarà – que garanteixi als propietaris la possibilitat de fer fora els/les okupes immediatament i sense cap tipus de garantia. I qui són aquests propietaris que podrien arribar a patir aquestes ocupacions? Doncs en més del 80% són entitats financeres i fons voltor que han estat mantenint uns estocs enormes d’habitatge buit (sense posar-los a la venda ni en lloguer i molts cops sense pagar les despeses de comunitat) per mantenir els preus alts artificialment. Perquè ja se sap que els grans partidaris del lliure mercat ho son sempre que no els afecti gaire la butxaca: privatitzar beneficis però socialitzar pèrdues.
Mentrestant, dijous al Parlament es va votar i aprovar una llei que regula el preu dels lloguers a Catalunya, acordada amb el Sindicat de Llogateres i altres entitats que treballen per garantir el dret a l’habitatge. Veurem el que dura aquesta legislació perquè el PP ja ha anunciat que la durà al Tribunal Constitucional i potser acaba suspesa com d’altres lleis amb accent social aprovades al Parlament català els darrers anys. En tot cas, el procés d’aprovació d’aquesta llei ha estat bastant simptomàtic de diverses coses que pot ser interessant comentar:
D’entrada, el sainet de JxCat i el seu intent de retirar-se del suport a una llei que havia acordat prèviament a bombo i plateret amb els altres grups proposants (Comuns, ERC i CUP) i amb el Sindicat. L’excusa: la defensa del «petit propietari», que és un ésser mitològic, cosí germà d’quell «petit accionista» que apareix sempre que s’intenta gravar de manera seriosa les empreses multinacionals. En aquest cas, el pobre petit propietari que viu del lloguer d’un únic pis que té en propietat havia de ser defensat d’una llei que volia impedir-li cobrar als seus llogaters un 60% del sou… tot molt lògic, si no fos perquè totes tenim clar que a qui perjudicarà – mínimament – la llei aprovada (i ja era hora!) és als grans propietaris rendistes que no han treballat mai i que a partir d’ara no podran exigir pujades desorbitades als seus llogaters emparant-se en el «preu de mercat». En tot cas, finalment JxCat ha entrat en raó i ha fet el que havia promès en el seu moment votant a favor de la llei (amb l’excepció de 4 del PDCat que han escenificat una mica més el divorci dins la dreta catalanista).
El que sobta és que tota la pressió per a que s’aprovés la llei ha recaigut en JxCat (i ja està bé, eh? Feia falta perquè no es fessin enrere!) però hi ha altres grups que directament hi han votat en contra i que s’hi oposaven des del primer minut. De Ciutadans i PP no n’esperàvem res perquè son partits declaradament de dretes i defensaran els interessos dels grans propietaris en qualsevol cas. Bé, de fet del PSC tampoc n’esperàvem res perquè ja fot anys que els coneixem i sabem que només defensen els interessos de la classe treballadora quan ho poden fer sense interferir en els beneficis dels rics (o sigui, massa poques vegades). Però tot i no esperar-ne altra cosa, ens sobta que l’enèsima renúncia als seus teòrics principis hagi passat tant desapercebuda… Ves que no sigui perquè als Comuns ja els ha anat bé que es posés tota la pressió només sobre un grup per evitar que es fes evident que els seus socis a l’Estat hi votarien en contra i – el que és més greu – que el gobierno más progresista de… no té cap intenció de fer una regulació dels lloguers a nivell estatal.
Per tant, mentre els mitjans contribueixen a preparar el terreny per a uns canvis legislatius que garanteixin que els grans tenidors d’habitatge (bancs i fons voltor) no vegin ocupats els seus enormes estocs quan s’agreugi aquesta gran onada de desnonaments que ja ha començat, el Gobierno mas progresista de la historia s’asseu a veure-les passar i a fer-se escenetes de despit perquè els uns han fet apropaments a uns altres i el Govern allarga una legislatura morta i escenifica una altra divisió al voltant d’una llei que celebrem, que era necessària, però que en el fons només és un pegat (urgent) per frenar unes pujades de lloguers que feien inhabitables algunes ciutats. Per nosaltres, mentre qualsevol persona no tingui garantit com el que és, un dret, l’accés a un habitatge en que pugui viure de manera digna i sense destinar-hi una proporció exagerada del seu sou, qualsevol ocupació serà legítima i defensable. O garantim els drets o la gent -lògicament- se’ls pren. I en el cas de l’habitatge la solució passa per deixar de considerar-lo com una mercaderia amb que es pot especular i enriquir-se. I no, el dret a la propietat no pot passar en cap cas per davant del dret a l’habitatge (i molt menys el dret dels grans tenidors que acumulen habitatges gràcies a la gran onada de desnonaments de l’anterior crisi).
Per tant, si demà passat al bar sentiu algú explicant que a la iaia del cunyat del cosí d’una companya seva de feina li van ocupar la casa mentre havia sortit a comprar el pa i va haver d’estar dos anys litigant, no us ho cregueu, és una història que s’han inventat a la tele. Com aquella del partit socialista d’esquerres que no practicava el terrorisme d’Estat, ni liberalitzava el sòl, ni legalitzava les ETTs, ni endarreria l’edat de jubilació o aquella de l’alcaldessa que suspenia les seves vacances perquè hi havia una pandèmia a la seva ciutat. Aneu cap a aquest algú i informeu-lo que quan se li acabi el contracte hi ha una llei que -si el seu Ajuntament l’aprofita- impedirà que li pugin el lloguer un 30 o un 40%.
