Opinió. Betlem Cañizar Bel, regidora de l’AUP. Article del Diari d’una regidora
Mentre tenia gairebé enllestit un article d’anàlisis sobre seguretat, delinqüència i com vivim aquests fets va arribar la notícia del terrible fet succeït divendres a la nostra ciutat.
No cal que us l’expliqui, suposo: un comerciant fou apunyalat després de perseguir dos nois que li havien robat una ampolla de rom, i va morir. Va passar al centre de Rubí, mentre la gent sopava als bars i les càmeres de vigilància ho gravaven. Jo mateixa estava al carrer, ben a prop. Una companya va venir pàl·lida per haver trobat la sang. Un altre en pena i ràbia: havia estat atenent un amic del jove assassinat, sense ser assistit pels Mossos, que al seu torn estaven en tensió vigilant l’escena.
El dolor i la consternació són enormes. També la ràbia. Mort gratuïta, sense sentit, immerescuda, absurda. Qualsevol mort violenta ens pot fer conscients d’aquesta absurditat, però en aquest cas es multiplica. El dolor, la ràbia, la consternació ens cauen al damunt com una llosa. La por, creix.
El veïnat va reaccionar ràpid: flors, missatges de condol, demanda d’acció a les institucions, solidaritat entre comunitats. Una concentració diumenge al matí i una dilluns promoguda entre d’altres per la comunitat paquistanesa.
L’Ajuntament, en canvi, ha estat lent. El govern ha trigat dos dies a decretar dol oficial i abaixar les banderes a mitja asta, i això després que a la concentració de dilluns es demanés a crits. En lloc de sumar-se i dialogar amb la concentració de protesta, convoquen un minut de silenci el dia següent.
Entretant es reuneixen amb entitats, comerços, policia. És la feina que els toca, per alguna cosa governen. Però no aprofundiré aquí en la crítica. A l’AUP n’hem parlat molt, d’aquesta qüestió, i per responsabilitat creiem que, davant d’un fet tan greu, treure’n rèdit polític no toca.
Ara toca escoltar-nos, acompanyar la ràbia i el dolor, cercar solucions. Solucions que seran complexes perquè l’arrel del problema és sistèmica.
Allò més senzill i immediat: demanar que la ràtio de Policia Local i de Mossos a Rubí sigui la que toca. Tenim menys agents dels que caldria per població.
Demanar que es desplegui una policia local més comunitària, més de proximitat, en relació amb els barris i els comerços de cada zona. Una policia local preparada i formada per actuar en situacions diverses, també de forma preventiva, com vam proposar al darrer ple municipal. Sense aconseguir efectius suficients, però, es fa difícil.
Recordar que les videocàmeres no són una solució: serveixen sobretot per actuar un cop el delicte s’ha produït, però en general no l’eviten.
Ara bé: els cossos de policia, com el sistema judicial, actuen sobretot quan el conflicte o el delicte ja és present. Si volem que es redueixi el delicte, cal anar més enllà.
Creiem que cal diferenciar convivència i incivisme (soroll, brutícia, gent jove fumant i bevent a un portal, crits, etc.), pobresa i exclusió (pidolar, dormir al carrer, okupar una casa buida per a viure, no tenir papers legals) i delinqüència (okupar per a traficar o instal·lar-se en una casa aliena, robar, agredir, assassinar, violar, atropellar). Així podrem cercar les solucions adequades a cada situació, malgrat que les fronteres en molts casos són difuses: pots passar tant de temps en la pobresa que robis menjar al super; pots tenir tanta ansietat i tant poca atenció psicològica i suport comunitari que un dia perdis els nervis i agredeixis algú; pots ser un jove sense futur que ha normalitzat la violència.
Les solucions a mig i llarg termini passen per invertir en la dignitat de la vida de la gent de Rubí: equipaments als barris, suport a les famílies amb dificultats, centres cívics que apleguin la comunitat de cada zona, oci per a joves més enllà de botellons, campanyes de sensibilització sobre drogues i alcohol, o sobre violència masclista, trencar amb l’aïllament a què ens ha dut el COVID i la societat actual, mediació en conflictes, educadores de carrer, atenció a la salut mental, habitatge per a tothom, etc.
És una solució sistèmica, estructural, però efectiva. Els estudis sobre delinqüència són clars: l’exclusió, la desigualtat, la pobresa, l’autoritarisme, etc. produeixen violència, desgasten la societat, trenquen la comunitat.
A més d’aconseguir la quantitat d’agents de policia que ens toca i
d’actuar davant el delicte, cal canviar les prioritats de la política
local, fugir de la foto i les despeses d’aparador, i invertir diners en
polítiques socials: rehabilitar per a Les Torres els antics cinemes,
desplegar la xarxa de centres cívics, incrementar les mediadores i les
educadores de carrer, fer habitatge públic, etc. Són molts diners, si.
També
són absolutament necessaris. Ara bé, el govern acaba de fer un pla
d’inversions de 18 milions d’€ i, en ell, no veiem enlloc aquestes
prioritats.
