(Article conjunt amb Esquerra Republicana de Catalunya – Rubí)
Segons dades del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, entre el 25% i el 30% dels alumnes de Catalunya pateixen fracàs escolar. Aquests percentatges estan significativament allunyats de la mitjana europea, que se situa entre el 5% i el 10% de l’alumnat (menys del 7% a països nòrdics com Finlàndia). A més, si comparem aquestes xifres amb els reiterats informes PISA, Catalunya esdevé un dels països europeus amb major problemàtica escolar.
Diverses investigacions conclouen que les dificultats lectores donen lloc al 80% dels trastorns d’aprenentatge i són la causa del 60% dels casos de fracàs escolar, no pel trastorn en si mateix sinó pel fet que no es diagnostiquen ni es tracten amb la rapidesa i eficàcia necessàries. Cal tenir present que entre un 5% i un 15% de la població en edat escolar pateix dislèxia (podríem parlar d’un alumne dislèxic per cada classe de vint-i-cinc membres), un tipus de trastorn específic d’aprenentatge.
La detecció a temps d’aquest tipus de dificultats és garantia de poder fer una intervenció en el moment adequat i dotar d’eines als infants amb aquestes necessitats, al mateix temps que es duu a terme una reeducació de l’aprenentatge de la lectoescriptura. Sense aquest diagnòstic, la pressió pels mals resultats acadèmics reposa en l’infant. Un infant amb perfectes capacitats cognitives per a l’aprenentatge però que topa una vegada i una altra amb un mur invisible que el porta cap al fracàs escolar. Això genera desmotivació i frustració, i en molts casos estigmatització de l’alumne que ho pateix, generant disrupcions a l’aula. Aquesta és una situació que tindrà continuïtat en la vida adulta; els infants esdevenen adults sense formació bàsica, ja no només formal (titulació) sinó també amb manca de competències (problemes d’ortografia, de lectoescriptura…). A aquesta manca de formació li hem d’afegir una relativa vulnerabilitat emocional determinada per la baixa autoestima i la frustració acumulada en l’etapa escolar. Per tant, acompanyar a les persones amb trastorns d’aprenentatge té incidència més enllà del camp acadèmic.
Actualment, ens trobem que detectar i tractar un trastorn d’aprenentatge esdevé un fet que no és a l’abast de tothom. La situació socio-econòmica de la família determina en masses ocasions la vulnerabilitat de l’infant; els tractaments són llargs i amb un cost econòmic elevat. Per tant, el factor econòmic esdevé una barrera d’accés, segregant l’alumnat per condició social i exposant-lo al fracàs escolar. Cal, doncs, prendre consciència de la problemàtica i dotar-nos d’eines per abordar-la. Lamentablement, ens trobem amb un sistema sanitari i educatiu públic mancat d’eines i recursos per poder fer-ho de manera satisfactòria. En el cas de Rubí tenim un Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil saturat i que fa que els professionals no puguin cobrir adequadament les necessitats de la població (de Rubí i Castellbisbal). A més, el trastorns d’aprenentatge no es troben dins la seva cartera de serveis. Paral·lelament, l’Equip d’Assessorament i orientació Psicopedagògica (EAP) de Rubí – i Castellbisbal-, que fa un servei de suport i assessorament psicopedagògic i social als centres educatius i a la comunitat educativa, també està saturat. Finalment, les reeducacions es duen a terme a centres de psicologia, logopèdia i psicopedagogia privats o bé a institucions sanitàries com la UTAE (Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar) de Sant Joan de Déu (de caire privat).
Per facilitar l’accés universal a la reeducació de l’alumnat amb dislèxia, l’Estat té un sistema de beques precari i que pauta una sèrie de condicions cada cop més excloents per a les persones que pateixen trastorns d’aprenentatge. L’última condició d’accés a les beques és el certificat de discapacitat. Aquest requisit, a banda d’estigmatitzar l’infant que presenta trastorn específic de l’aprenentatge, considerant-lo com a disminuït, dificulta el procés d’obtenció de beques. Estigmatització gratuïta i contradictòria ja que per a poder fer un diagnòstic de trastorn d’aprenentatge cal que les capacitats cognitives de l’infant o jove se situïn dins els barems de la normalitat.
Cal que la ciutadania, i sobretot les institucions, tan polítiques com educatives, prenguin consciencia de la situació. Cal abordar els problemes d’aprenentatge per garantir que en el camí no perdem actius i que tots els infants es puguin desenvolupar plenament. És per això que aquest mes d’abril proposarem al ple que l’Ajuntament: 1) faci un informe de les necessitats educatives dels infants escolaritzats de la nostra ciutat, 2) estudiï, juntament amb la comunitat educativa, la implementació d’eines econòmiques i efectives per treballar la lectoescriptura a les aules i fer reeducacions de trastorns de la lectura als cursos d’infantil i primària, 3) faci una valoració econòmica de la implementació d’un servei de logopèdia gratuït o a preu reduït, o bé a través d’un sistema de beques, especialment per a famílies amb pocs recursos econòmics, als centres d’educació infantil i primària durant unes hores, 4) sensibilitzi i informi a la població a través de xerrades i sessions informatives sobre els trastorns específics de l’aprenentatge.
També demanarem que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat incrementi els recursos humans als Equips d’Assessorament i orientació Psicopedagògica (EAP) i que el Departament de Salut de la Generalitat creï un segon Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) a la ciutat. Finalment, instarem al Govern Central a simplificar la tramitació de les beques destinades a reeducació de la lectura, i que no s’estigmatitzi als infants amb trastorns específics d’aprenentatge.